L’incendi de Pedrógão Grande (Portugal) amb més de 60 víctimes mortals comptabilitzades a hores d’ara, posa de manifest la complexitat de la gestió del risc en l’actual context de canvi global. Al creixement de la vegetació forestal degut a l’abandonament rural o l’expansió del bosc i les plantacions, se li sumen condicions meteorològiques extremes i recurrents agreujades pel canvi climàtic.
Ambdós factors, el canvi d’usos del sòl i el canvi climàtic, estan coincidint en l’espai i en el temps a molts llocs. Una conseqüència directa és l’augment de la capacitat dels incendis d’impactar a les persones i infraestructures. És aleshores quan la protecció civil passa a ser una prioritat de primer ordre que condiciona el global de l’estratègia de gestió del risc. Això vol dir que les actuacions tradicionals de prevenció sobre el combustible forestal (reduint la densitat d’arbres, per exemple, en zones estratègiques) s’han de veure complementades amb el conjunt d’accions que permetin reduir la vulnerabilitat social (millorant la presa de consciència sobre la pròpia exposició al risc i oferint les eines per actuar-hi), i aquí la cosa es complica.
No només són necessaris paisatges menys propensos a cremar en alta intensitat, sinó també una societat i unes infraestructures urbanes més resistents a l’impacte de les flames. I això passa per avançar cap a una major i millor cultura del risc, en saber com actuar davant un incendi, quan una evacuació de la zona incendiada és segura i quan no ho és. Els protocols d’actuació s’han d’ampliar i fer-se càrrec alhora de l’extinció del foc forestal i del conjunt d’emergències civils que es van multiplicant.
Sabem que actuar sobre el combustible forestal és la manera més eficaç de reduir el risc dels grans incendis. Valoritzar les zones de conreu a través, per exemple, de la tòfona o la vinya en zones marginals, té un efecte directe en la reducció del risc d’incendi. L’ús de la fusta local i de la biomassa promouen la gestió dels boscos. Cal reconèixer els beneficis del pasturatge del sotabosc, ús cultural tradicional al Mediterrani que replica el control del combustible que de forma natural feien els incendis recurrent provocats per llamps.
Amb tot, segurament no es podrà actuar a tot arreu i aquí és on, com a societat, cal seguir debatent quin és el llindar de risc que es vol tolerar. O bé es potencia l’evolució de les masses forestals abandonades cap a estructures naturals que les fan resistents al foc (conegudes i sobre les que existeixen orientacions i tècniques de gestió concretes com ara el foc prescrit, concentrant el creixement de la biomassa forestal en menys arbres, més grossos i més espaiats). O bé el paisatge queda subjecte a l’aparició d’un nou gran incendi forestal.
Incloure la contribució dels beneficiaris del serveis ambientals dins la comptabilitat pel manteniment del sistema són oportunitats no explorades del tot. Integrar d’una forma més directa el conjunt dels usos agraris en la planificació estratègica del risc d’incendi – des del moment que molts d’aquests usos ja hi son – també és una opció a potenciar. Desplegar la bioeconomia, en conjunt, ha de permetre estirar la cadena dels productes forestals i el manteniment del paisatge en mosaic, i en el marc de la gestió planificada aconseguir uns boscos que ens “protegeixin” dels grans incendis. I no menys important, el risc d’incendi s’ha d’integrar de forma definitiva com element ordenador dins la planificació urbanística i del territori.
Els assentaments i les infraestructures han de dotar-se de les mesures preventives adients per fer front a l’impacte de les flames, i fer-ho amb recursos propis, des de les fases de la promoció del planejament, assumint els costos de protegir-se dels boscos, i de protegir els boscos dels mateixos. Es tracta de vasos comunicants; tota millora en reduir la vulnerabilitat de les persones i infraestructures reverteix en una gestió més eficaç del control de les flames quan l’incendi es produeix.
En aquest context de canvi global, per tant, més que mai, els elements del cicle del risc; prevenció-preparació i resposta estan entrelligats. Les administracions competents en cada àmbit haurien de treballar de forma coordinada dins una estratègia global on els tres elements interactuen a curt mig i llarg termini. Contemplant alhora fórmules participades on la societat s’involucra no només en l’execució sinó també en el disseny dels plans preventius i d’actuació, tot prenent consciència de la seva exposició al risc.
Cal, en definitiva, actuar de forma conjunta sobre el perill, la vulnerabilitat i la capacitat de resposta, i fer-ho des d’estructures horitzontals capaces d’abordar la transversalitat dels components del risc. També entre l’esfera local, regional, nacional i fins i tot, transfronterera. Establint el necessari clima de confiança entre el paper regulador de l’administració i els ciutadans i actors del territori amb els seus drets i deures ben definits. Això requereix d’una governança del risc més integral, més integradora i més co-responsable. Recolzada en una comptabilitat del risc que faci aflorar, de forma definitiva, els costos evitats de les mesures preventives.
Amb tot, els incendis continuaran esdevenint, i les condicions ambientals per a que es produeixin s’agreujaran amb el canvi climàtic. El risc zero no existeix ni te sentit ecològic des del moment en que el foc és part de molts ecosistemes naturals. Cal avançar en tenir la societat, però també uns professionals en l’àmbit de la gestió dels espais forestals, el planejament territorial, l’urbanisme, la conservació de la natura i la comunicació, preparats per conviure amb el foc, i els incendis devastadors, sabent com actuar per mitigar al màxim els seus impactes negatius, especialment sobre la vida de les persones i les funcions socioambientals i econòmiques dels ecosistemes i paisatges. Confiant que la gravetat d’aquest episodi serveixi, com a succeït en altres incendis extrems recents a Xile, EE.UU o Canadà, per seguir revisant, avançant i millorant la gestió del risc dels incendis forestals front als nous reptes que planteja el canvi global.
Per Eduard Plana, expert en Incendis i Política Forestal. Centre Tecnològic Forestal de Catalunya
Last modified: 12 abril 2018
