Així ho demostra un article que estudia com ha variat el límit superior del bosc dels Pirineus en els últims 50 anys. Segons l’estudi, el límit del bosc ha avançat una mitjana de 40 metres i la disminució de la pressió ramadera n’és un dels principals causants. Contràriament al que s’ha cregut fins ara, el canvi climàtic jugaria un paper molt menys important.

Prat d'Aguiló (2) - Panorámica_Lluís Coll_petita

Prat d’Aguiló (Lleida). Autor: Aitor Ameztegui

Solsona, 18 de març de 2016. Els boscos tenen la seva pròpia dinàmica: poden guanyar terreny, perdre’l o mantenir-se estables. Per entendre quines variables afecten aquesta dinàmica, Aitor Ameztegui i el seu equip van comparar el límit del bosc en els Pirineus catalans entre els anys 1956 i 2006. Segons ells hi havia dos factors claus que jugaven un paper important en l’avenç o retrocés d’aquest límit: el canvi dels usos del sòl (abandó de terres i pràctiques tradicionals a causa de l’èxode rural) i el canvi climàtic.

L’estudi ha estat realitzat per investigadors del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC), el CREAF, la UB i el CSIC, i es publica aquest mes a la prestigiosa revista Global Ecology and Biogeography, que il·lustra la portada amb una fotografia del Pirineus realitzada pels mateixos autors de l’article. Els resultats demostren que el bosc efectivament ha avançat una mitjana de 40 metres, però de manera molt variable, ja que en més d’un 60% dels casos, gairebé ni tan sols s’han observat canvis.

Les zones on més s’ha desplaçat el límit del bosc són aquelles en que s’ha experimentat un canvi més accentuat dels usos del sòl. Fa 50 anys hi havia més càrrega ramadera, amb un nombre de bestiar més gran i amb presència d’ovelles en transhumància, un sistema de pastures en continu moviment que mantenia el bosc a ratlla. Ara, aquesta càrrega ha disminuït i és més freqüent veure ramats de vaques, que no causen tan impacte en l’entorn.

En canvi, l’estudi no va trobar evidències significatives que poguessin relacionar les modificacions del límit del bosc amb l’augment de les temperatures. Aquest resultat és molt rellevant ja que aquest límit acostuma a estar molt influenciat pel clima, i per tant podria esperar-se, en un futur, una pujada més evident. Tot i així, Ameztegui aclareix que “no és que el clima no hi jugui un paper, sinó que en comparació amb els canvis d’usos, és molt més petit”.

Encara hi ha marge per a què el bosc continuï avançant

El límit del bosc és aquell a partir del qual deixen de créixer arbres. En els Pirineus catalans, el trobem aproximadament entre els 2000 i els 2300 metres. En aquesta altitud hi trobem la transició entre un clima subalpí, dominat per boscos de pi negre, i un clima alpí, amb una vegetació limitada a espècies herbàcies o matollars. Tot i així, els experts destaquen que si no hi hagués cap pertorbació humana, aquest límit podria arribar fins a altituds d’entre 2200 i 2500 m.

L’avenç del límit del bosc és una conseqüència més de l’abandonament de les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals, que comporta també una progressiva densificació i expansió dels boscos. La pèrdua d’espais oberts i del mosaic típic del paisatge forestal de muntanya, caracteritzat per la combinació de boscos i pastures, pot tenir efectes importants sobre la biodiversitat, provocant desplaçaments d’espècies característiques d’àmbits oberts, o afavorint-ne d’altres que prefereixin hàbitats més forestals. De tota manera, Ameztegui aclareix que els boscos dels Pirineus “encara tenen marge per avançar, ja que la pressió ramadera que tenim avui en dia segueix condicionant la posició del límit del bosc”.

Més informació a :

Aitor Ameztegui, Lluís Coll, Lluís Brotons and Josep M. Ninot. (2015) Land-use legacies rather than climate change are driving the recent upward shift of the mountain tree line in the Pyrenees. Global Ecology and Biogeography. DOI: 10.1111/geb.12407