Un estudi desenvolupat al Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC) permet quantificar a llarg termini el creixement i l’estrès per sequera dels boscos en funció de la gestió que s’hi realitzi. Aquests resultats permeten optimitzar i personalitzar aquest tipus de gestió per tal d’adaptar els boscos a les incerteses del canvi climàtic i augmentar la qualitat de la fusta.

SOCIEDAD Bosque de pino albar en el Pallars Sobira  muy denso y con algunos ejemplares muertos  Foto  Area de Gestio Forestal Sostenible del CTFC

Bosc de pi al Pallars Sobirà molt dens i amb alguns exemplars caiguts. Font: Mario Beltrán (CTFC)

Solsona, setembre de 2017. Les aclarides constitueixen una de les principals eines de gestió forestal, en les que es retiren els arbres més petits per a que la resta pugui créixer millor sense competir pels recursos. Per primera vegada, una recerca posa xifres al futur d’un bosc quan s’hi realitza aquest tipus de gestió, tant en termes de disponibilitat d’aigua com de productivitat. Conèixer aquests paràmetres en funció de la intensitat d’aclarida que s’hi realitzi i les previsions climàtiques, permetrà la flexibilitat necessària per donar recomanacions de gestió específiques a cada cas.

La recerca contempla diferents escenaris que varien en funció de la localització d’aquests boscos i de les prediccions climàtiques. Aitor Ameztegui, membre de l’equip i autor de l’article, defineix els resultats com “una aproximació realista que permet anticipar-se al futur del boscos i posa les bases d’una gestió que integra en els seus objectius l’adaptació dels boscos al canvi climàtic”.

L’estudi, publicat a la revista Ecological Modelling s’ha centrat en els boscos de pi roig a Catalunya. Aquesta espècie, important tant a nivell ecològic com econòmic, ocupa el 17% de l’àrea forestal catalana i aporta més del 25% de la fusta que s’obté dels boscos catalans anualment. A més, les prediccions climàtiques indiquen que una bona part de les poblacions d’aquesta espècie podria estar en perill en les pròximes dècades degut a la sequera.

Per a realitzar la recerca, es van escollir 3 zones representatives del gradient climàtic on hi té presència el pi roig: el Pirineu com a zona humida, les muntanyes de Prades com a zona seca, i el pre-Pirineu com a zona intermitja. Aquestes dades, junt amb diferents intensitats d’aclarida, han estat el punt de partida per conèixer la resposta del bosc a llarg termini mitjançant models matemàtics.

Trobar la intensitat òptima d’aclarida

En tots els casos, tal i com explica Ameztegui, “retirar arbres sembla tenir un efecte positiu en la disponibilitat d’aigua, el repte i la utilitat radica en veure on està el punt òptim entre aquest guany i la pèrdua dels altres béns i serveis que ofereixen aquests boscos, ja que depèn del lloc on es troben, si és sec o humit, i de com hi canviarà el clima”.

aitor_javi de dios

Aitor Ameztegui en treball de camp. Font: Javier de Dios (CTFC)

Segons els resultats de l’estudi, en zones humides on el nivell d’estrès per sequera dels arbres no serà tan alt, fer una aclarida d’intensitat mitjana o baixa podria millorar la productivitat sense afectar a la disponibilitat d’aigua.

En zones seques, en canvi, per tal de baixar el nivell d’estrès per sota dels valors crítics, són necessàries aclarides molt fortes que comprometen una bona producció de fusta. En aquests casos caldria realitzar aclarides periòdiques orientades a augmentar la disponibilitat d’aigua. Antoine Cabon, coautor de l’article explica en aquest sentit que “saber quan dura l’efecte de l’aclarida podria utilitzar-se de guia per dissenyar plans de gestió específics”.

Tot i la utilitat de les aclarides, Ameztegui adverteix que “no hi han receptes generals vàlides per a tots els casos” i remarca la “necessitat de fer plans de gestió personalitzats per a cada cas, per tal d’obtenir un equilibri entre el guany en la productivitat del bosc i en la disponibilitat d’aigua que es podria obtenir de les aclarides”.

Aquests models tenen un gran potencial per desenvolupar i perfeccionar, tenint en compte diferents objectius de gestió i davant d’un panorama d’incertesa climàtica. Afegir-hi altres variables com l’erosió del terreny, la producció de bolets o la biodiversitat, col·laboraria a desenvolupar eines de gestió forestal que garanteixen els múltiples béns i serveis que ens ofereixen aquests ecosistemes.

Els models de dinàmica forestal són eines molt potents a l’hora de comprendre els boscos, avaluar-ne l’estat i predir-ne el futur. Aquesta informació resulta especialment rellevant en un context de canvi global, i més en la regió Mediterrània, on les prediccions climàtiques apunten cap a períodes de sequeres més llargs i intensos, afectant el creixement i la mortalitat dels arbres.

Més informació a:

Ameztegui, A., Cabon, A., De Caceres, M., Coll, Ll. (2017) Managing stand density to enhance the adaptability of Scots pine stands to climate change: A modelling approach. Ecological Modelling. https://doi.org/10.1016/j.ecolmodel.2017.04.006