La necessitat d’encaixar les peces d’un paisatge actualment fragmentat ha portat a la Unió Europea i a les diferents administracions territorials a promoure infraestructures verdes. Aquest tipus de planificació podria garantir les prestacions de serveis ecosistèmics i augmentar la connectivitat de la xarxa Natura 2000, alhora que milloraria la cobertura d’espècies d’interès per a la conservació de la UE més enllà de les àrees protegides actuals.
Per tal de donar recomanacions de gestió en aquest sentit, un estudi mostra la viabilitat de les eines de planificació espacial disponibles actualment per dissenyar una xarxa d’infraestructures verdes de la manera més objectiva possible a través de la connexió d’àrees protegides ja existents, designades com a Natura 2000. El repte radica en aconseguir a la vegada dos objectius que fins i tot poden arribar a competir entre sí. Per una banda, el manteniment de la biodiversitat i per l’altra assegurar el proveïment de serveis ecosistèmics.
Virgilio Hermoso, autor de l’article i investigador del CTFC, explica que es tracta de “fer encaixar les peces d’un territori con si fossin un trencaclosques espacial de tal que manera que s’assoleixin tots els objectius i a la vegada es minimitzin els possibles impactes”. L’estudi també compta amb la participació d’investigadors i investigadores del CREAF i del CSIC i es publica a la revista científica Landscape and Urban Planning.
Una infraestructura verda planificada a escala europea és més eficient
L’equip investigador ha avaluat mitjançant un programari informàtic dos escenaris alternatius de planificació: un basat en la Unió Europea, on es planifica la xarxa a escala continental i un altre escenari basat en cada país membre. Els dos casos persegueixen els mateixos objectius, d’una banda evitar la pèrdua de biodiversitat cobrint una àmplia distribució d’espècies i hàbitats i de l’altra garantir el subministrament de 5 serveis ecosistèmics: retenció de carboni, evitar l’erosió del sòl, retenció d’aigua, potencial de pol·linització i oportunitats d’esbarjo.
Els resultats mostren que una infraestructura verda planificada a escala europea és més eficient que la basada en cada país, ja que necessita menys àrea per assolir els objectius. A més, demostren els avantatges de col·laborar entre països a l’hora de dissenyar la futura xarxa d’infraestructures verdes de la UE i posen de manifest la necessitat d’instruments de política més sòlids que donin suport a la designació i la gestió d’aquesta xarxa.
Prioritat en l’estratègia catalana
Fins ara, l’únic exercici de planificació d’aquestes característiques s’havia dut a terme a petita escala en un estudi publicat el 2019 a la revista Science of the Total Environment. En aquest article, investigadors i investigadores del CTFC, el CREAF i la UdL, van utilitzar el mateix programari per tal de definir i prioritzar diferents zones de gestió que s’adaptessin a les necessitats d’una xarxa d’infraestructures verdes a Catalunya.
Ambdós estudis s’emmarquen en un context polític i social favorable, ja que l’estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya, aprovada pel Govern de la Generalitat al 2018, contempla en els seus principis rectors “incorporar la infraestructura verda a la planificació territorial, superar la fragmentació d’hàbitats i conservar i restaurar la connectivitat ecològica”.
Referències
Hermoso, V., Morán-Ordóñez, A., Lanzas, M., Brotons, L. (2020) Designing a network of green infrastructure for the EU. Landscape and Urban Planning 196 103732
Lanzas, M., Hermoso, V., de-Miguel, S., Bota, G., & Brotons, L. L. (2019). Designing a network of Green Infrastructure to enhance the conservation value of protected areas and maintain ecosystem services. Science of the Total Environment, 651, 541–550.
Last modified: 13 març 2020
