La setmana passada, el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC) va rebre el Dr. Forrest Fleishman, professor associat a la Universitat de Minnesota, per a un seminari sobre les dimensions socials —sovint oblidades— de la restauració ecològica. Basant-se en la seva recerca a l’Índia i Malawi, el Dr. Fleishman defensa la necessitat d’integrar la ciència social en el cor mateix de la planificació restauradora.
Sovint pensem en la restauració ecològica com una qüestió de plantes i animals —però darrere hi ha decisions humanes. Quins riscos comporta ignorar l’aspecte social? Per què és important tenir en compte les persones quan parlem de restaurar la natura?
La restauració ecològica és, en última instància, una activitat humana: som les persones qui degradem els ecosistemes, i som també qui els ha de reparar. Ignorar les dimensions socials pot comportar dos grans problemes. En primer lloc, la restauració pot fracassar del tot —per exemple, si es planten arbres sense tenir en compte el pasturatge, aquests poden ser devorats abans de créixer. En segon lloc, pot tenir èxit ecològicament però perjudicar les comunitats locals, com quan es reforesten antigues zones de pastura sense oferir alternatives, reduint l’accés a recursos vitals. Si no entenem com les persones usen, valoren i interactuen amb els paisatges, correm el risc d’ignorar els veritables motors de la degradació i de perdre oportunitats per dissenyar estratègies restauradores sostenibles i justes. Incorporar l’aspecte social vol dir preguntar-se: qui en surt beneficiat, qui n’assumeix els costos i qui pren les decisions? Sense aquestes preguntes, la restauració pot semblar un èxit sobre el paper però fracassar en la pràctica.
Ens pots explicar com és la restauració a la pràctica, què funciona, què no i per què, en contextos tan diferents com Malawi i l’Índia. Què has après treballant sobre el terreny?
La restauració pren moltes formes segons el context: pot significar plantar arbres, afavorir la regeneració natural o canviar pràctiques agrícoles. A Malawi i l’Índia he vist que “restauració” es fa servir per descriure activitats molt diferents —amb implicacions ecològiques i socials també molt diverses. Una de les lliçons clau és que molts projectes fracassen perquè estan mal dissenyats o parteixen d’una idea massa limitada d’èxit. A l’Índia, molts projectes liderats pel govern se centraven a augmentar la cobertura forestal, però sense considerar els mitjans de vida locals o la funcionalitat dels ecosistemes. Aquests fracassos mostren la necessitat de comprendre millor els factors socials, polítics i institucionals que condicionen els resultats. El que funciona és la restauració adaptada a les condicions locals, basada en el coneixement del territori i inclusiva amb les persones que hi viuen. Sense això, la restauració es converteix fàcilment en un exercici burocràtic que pot fer més mal que bé.
En la teva recerca a l’Índia esmentes projectes que han empitjorat tant els resultats socials com ambientals. Què ha fallat i com es pot evitar?
Un enfocament comú va ser plantar pins per augmentar ràpidament la cobertura forestal en zones degradades. Tot i ser nadius, els pins són problemàtics en monocultiu: no aporten beneficis als mitjans de vida locals, redueixen la biodiversitat, augmenten el risc d’incendis i afavoreixen espècies invasores. Aquests projectes semblaven positius sobre el paper, però creaven ecosistemes que no són ni ecològicament rics ni socialment útils. El problema va ser la manca de consulta comunitària i una visió limitada de l’èxit basada només en la cobertura forestal. Una alternativa hauria estat restaurar boscos nadius diversos, com els de roures, més difícils de regenerar però amb més beneficis. Cal començar pels interessos de la comunitat, pensar en la sostenibilitat a llarg termini i dissenyar projectes que equilibren objectius ecològics i benestar social. La participació local pot alentir el procés, però produeix resultats més resilients, acceptats i adaptables al futur.
Hi ha lliçons de la seva recerca aplicables a la nostra regió?
Sí —una de les principals és evitar enfocaments centralitzats i uniformes. La restauració ha de ser específica segons el context i reflectir els valors, necessitats i coneixements de les comunitats locals. A Catalunya, això podria significar estratègies molt diferents fins i tot a curta distància: com restaurar dinàmiques forestals en una zona per millorar la biodiversitat i el turisme, i mantenir l’agrosilvicultura tradicional del castanyer en una altra per reforçar l’economia local. Les estratègies uniformes poden ser més fàcils de gestionar, però sovint perden oportunitats d’innovació i creen desajustos amb les condicions reals. La participació local no només millora els resultats, sinó que fomenta la responsabilitat i la cura a llarg termini. Restaurar vol dir empoderar les comunitats per decidir sobre el seu paisatge. Cal flexibilitat, diversitat i respecte pel coneixement local. La restauració no és només ecològica: també és cultural i social.
La participació ciutadana pot millorar els resultats? Com es poden incloure les comunitats de manera significativa?
Sí, la participació comunitària significativa i sostinguda millora els resultats. No n’hi ha prou amb convidar la gent a una reunió: cal que participin des del principi, en la planificació i la gestió a llarg termini. Els projectes reeixits sovint són aquells on la comunitat té capacitat de decisió. A l’Índia, on la terra és majoritàriament pública, la governança participativa va ser clau per evitar programes ineficaços. A Espanya, on la terra és majoritàriament privada, incloure la ciutadania pot ser més complex, especialment quan l’ús privat de la terra té impactes socials o ecològics més amplis. Això planteja qüestions sobre drets, responsabilitats i regulació. Les comunitats han de poder exigir la seva inclusió, no només ser-hi convidades. La participació aporta coneixements diversos i ajuda a evitar danys a grups vulnerables. Quan les persones afectades tenen veu i poder, la restauració és més justa i efectiva.
A l’hora d’avaluar l’èxit de la restauració, sovint ens fixem en resultats ecològics. Quins indicadors socials caldria tenir en compte?
Els indicadors socials en restauració encara estan poc desenvolupats, però cada cop se’n proposen més. En primer lloc, cal veure si la població local, especialment la més afectada, ha participat realment en la presa de decisions. En segon lloc, cal comprovar si algun col·lectiu ha sortit perjudicat —per exemple, dones o usuaris de subsistència. S’ha restringit l’accés a recursos essencials com la llenya o el pasturatge? S’han desplaçat pràctiques tradicionals? També cal avaluar si la restauració ha millorat el benestar de les persones: econòmic, social i en salut. Aquests indicadors poden recollir-se amb enquestes, entrevistes o dades socioeconòmiques existents. A escala més gran, canvis en ocupació, ingressos o salut pública poden indicar impactes generals. Si s’ignoren els resultats socials, la restauració pot perdre suports o generar costos ocults. Integrant mètriques socials i ecològiques, podem entendre millor l’impacte real de les accions i dissenyar restauracions no només eficaces, sinó també justes i duradores.
Last modified: 30 juliol 2025
