Article publicat a La Vanguardia, el 23 d’agost, per Antoni Trasobares i Míriam Piqué (CTFC / Projecte europeu FIRE-RES) i César Dopazo i Ignacio Romagosa (Real Academia de Ingeniería)
Aquesta nota podria subtitular-se “d’aquella inacció venen aquests incendis” o l’expressió habitual “els incendis s’apaguen a l’hivern”. Comparat amb els estius del 2023 i el 2024, el del 2025 està sent extremadament virulent, amb un tràgic balanç de vides humanes, amenaça a poblacions i propietats, i impacte destructiu en una extensió important del medi natural. És inexcusable analitzar legislació, normativa i regulació existents sobre incendis forestals per actualitzar-les sense complexos i amb realisme davant de la realitat climatològica actual, que, previsiblement, serà més extrema en el futur. Planificar estratègicament la prevenció, l’ús del territori, la gestió dels boscos i les tasques d’alerta ràpida i extinció, és una missió que tant el govern de l’Estat com els governs autonòmics no poden continuar eludint i per a la qual han de comptar amb veritables experts en cadascun dels temes esmentats.
Davant d’aquesta emergència nacional, cal deixar la política de les acusacions partidistes mútues i tornar a la política de nivell, encarant a fons el problema i plantejant solucions aplicades.
És fonamental recórrer al coneixement científic en diferents disciplines relatives als boscos i a la combustió de les masses vegetals per reduir els efectes destructius dels incendis anomenats de “sisena generació” que els pessimistes consideren incontrolables, especialment quan només pensen en l’increment de recursos humans modestament retribuïts.
L’emergència climàtica global, l’abandonament de l’entorn rural i forestal i l’escassa planificació del nostre paisatge ens posen en risc, perquè les limitacions legals i els mitjans disponibles fan impossible gestionar els nostres territoris com caldria.
La iniciació i la propagació d’un incendi depèn crucialment del combustible disponible, d’una font d’ignició, de les variables físiques de l’atmosfera i de la topografia. La reducció del combustible disponible exigeix una gestió rigorosa i planificada del territori, juntament amb un aprofitament sostenible i la posada en valor dels productes agroforestals fruit d’aquesta gestió (fusta per a construcció, biomassa per generar energia, entre d’altres). L’adequació de les urbanitzacions requereix la gestió de la interfície urbana-forestal, realitzant i mantenint àrees de baixa càrrega de combustible i promovent mesures d’autoprotecció.
La legislació aplicable a incendiaris i piròmans s’ha d’endurir al màxim juntament amb la instal·lació de mitjans de vigilància, neteja i manteniment d’instal·lacions que puguin actuar com a iniciadors de la combustió i sistemes d’alerta.
La gestió forestal que minimitzi la biomassa més fàcilment combustible reduiria significativament la generació de calor i, consegüentment, la forta interacció de la combustió amb les variables físiques atmosfèriques (velocitat del vent, temperatura, humitat, estructura de la turbulència, etc.), reportada en els incendis de “sisena generació” (inextingibles).
La definició de zones prioritàries de gestió i barreres tallafocs ad hoc eficients poden contrarestar l’efecte de la topografia en la propagació d’un incendi. Les simulacions numèriques prèvies de propagació amb diferents quantitats de combustible, diferents variables atmosfèriques i topogràfiques, combinades amb tècniques d’intel·ligència artificial i sistemes de monitorització i mesura, seran una guia valuosa en la definició de les estratègies d’extinció.
“Més aviat que tard, podem patir grans incendis forestals a Espanya” s’afirmava premonitòriament a les conclusions del seminari “Incendis Forestals a Espanya” que, l’octubre del 2024, organitzat per la Reial Acadèmia d’Enginyeria i el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, va reunir a Madrid experts en la prevenció de propagació, la gestió del medi natural i la simulació matemàtica de la seva propagació. El consens va ser general: ni els equips d’extinció ni els experts en incendis forestals no poden planificar estratègies per fer front a aquesta amenaça sense una decidida acció política.
L’equació és simple: el canvi climàtic ens ha portat nous escenaris que som capaços de preveure, però els incendis extrems són una realitat que genera les seves pròpies condicions per avançar sense control. Avui dia, no només el control sinó també la predicció i la simulació d’aquests incendis és un repte encara inabordable.
És necessari un pensament global i integrador. La prevenció ha de passar forçosament per la posada en valor dels recursos forestals i per la implantació de fórmules de gestió que permetin generar noves condicions i, alhora, mantenir la població a les zones rurals. Cal revertir l’abandonament de terrenys agrícoles, que en els darrers 30 anys ha provocat que la biomassa present als boscos s’hagi duplicat. El bosc envaeix espai si no el contenim o el guiem. Per exemple, a Catalunya, el bosc ocupa al voltant d’un 15% més de superfície que fa tres dècades. És indispensable recuperar el mosaic d’usos que presentava l’entorn rural abans d’aquest abandonament. Cal redibuixar, amb criteri científic, bona part del nostre territori i establir què ha de ser bosc i com cal gestionar-lo, què ha de ser camps i com protegim les poblacions.
A Espanya, hi ha coneixement científic del més alt nivell com a base per avalar canvis territorials i socials profunds que facin que la natura sigui la principal aliada en la lluita contra el canvi climàtic, la sequera i la conservació de la biodiversitat, alhora que s’activa una nova bioeconomia de futur.
Plantegem un Programa de Recerca Aplicada d’Incendis Forestals per liderar aquest repte i preparar el territori davant de grans incendis potencials. Un programa que es podria vincular a la declaració del 2023 de la Fundació Pau Costa, de destinar almenys 1.000 M€ anuals a aquesta missió.
El repte és monumental. S’estan veient les conseqüències dels incendis de Corea i de Califòrnia, i dels que estan assolant la Península Ibèrica i el sud-est d’Europa (Grècia, Montenegro, Bulgària) aquest estiu del 2025. Són cada cop més freqüents i destructius. El canvi climàtic no s’aturarà, però se’n poden mitigar els efectes usant els coneixements científics com a guia. Polítics i agents socials han de dissenyar una estratègia integral consensuada, perquè les properes generacions s’ho mereixen.
Last modified: 26 agost 2025
