Una nova recerca ha trobat que no hi ha diferències morfològiques ni genètiques detectables entre les dues subespècies de tórtora europea tradicionalment reconegudes al Mediterrani occidental.
Els resultats indiquen la necessitat de reavaluar les estratègies actuals de conservació i gestió de l’espècie.
Durant més d’un segle, els ornitòlegs han dividit les poblacions de tórtora europea del Mediterrani occidental en dues subespècies diferenciades. La subespècie nominal, Streptopelia turtur turtur, es considerava present a la major part de l’Europa continental i a les Illes Canàries, mentre que Streptopelia turtur arenicola es considerava pròpia del nord d’Àfrica i d’algunes illes mediterrànies, incloses les Illes Balears. Aquesta última es descrivia tradicionalment com una forma adaptada als ambients desèrtics, caracteritzada per un plomatge més pàl·lid i una mida corporal més petita. Tanmateix, aquesta classificació es basava gairebé exclusivament en observacions morfològiques fragmentàries realitzades a finals del segle XIX i principis del segle XX, sense el suport d’evidències moleculars modernes.
Per abordar aquesta incertesa mantinguda durant dècades, un equip de recerca liderat pel Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), amb la participació del Grup de Recerca en Ecologia i Gestió de Fauna Silvestre de l’Instituto de Investigación en Recursos Cinegéticos (IREC – CSIC, UCLM, JCCM), juntament amb diverses institucions d’Espanya i el Marroc, es va proposar posar a prova rigorosament aquest límit taxonòmic. Durant l’època de reproducció, els investigadors van capturar més de 900 tórtores europees a Castella-la Manxa, Catalunya, les Illes Canàries, Menorca, Eivissa i el Marroc, analitzant tant les mesures corporals com l’ADN mitocondrial. Els resultats acaben de ser publicats a la prestigiosa revista Bird Conservation International.
La sobrecaça i la degradació dels hàbitats de reproducció i alimentació de la tórtora europea han provocat el fort declivi de les seves poblacions. Una moratòria temporal de la caça aplicada en quatre països europeus entre 2018 i 2021 ha permès una recuperació ràpida de les poblacions.
Ni la morfologia ni la genètica les diferencien
L’anàlisi morfomètrica de 647 ocells adults —incloent-hi mesures de la longitud de l’ala, la cua i el tars— no va revelar diferències estadísticament significatives entre les dues suposades subespècies. L’Anàlisi de Components Principals (PCA) i l’Anàlisi Discriminant Lineal (LDA) van mostrar una superposició gairebé completa entre els grups, desmentint la creença tradicional que les tórtores nord-africanes són més petites que les seves equivalents europees.
Les anàlisis genètiques van arribar a la mateixa conclusió. Després de seqüenciar tres gens mitocondrials en 117 individus —i comparar els resultats amb seqüències de poblacions reproductores de França, el Regne Unit i Bulgària—, els investigadors no van trobar cap estructura genètica compatible amb la distinció tradicional entre les dues subespècies. De fet, la variació genètica dins de la subespècie S. t. turtur era superior a la variació detectada entre les dues presumptes subespècies. La xarxa d’haplotips obtinguda mostrava una topologia en forma d’estrella, sense associació entre els haplotips i l’origen geogràfic de les mostres. En conjunt, els resultats indiquen una àmplia connectivitat genètica entre les poblacions d’ambdós costats de l’estret de Gibraltar.
Resum gràfic del treball de recerca
La migració com a força homogeneïtzadora
Per què no hi ha fronteres genètiques clares si aquestes poblacions reproductores estan separades pel mar Mediterrani? Segons els autors, l’explicació més probable és l’intercanvi ocasional d’individus entre poblacions reproductores. Tot i que la majoria de tórtores europees tornen cada any a les mateixes zones de cria, una petita proporció pot reproduir-se en una localització diferent d’aquella on va néixer o on va niar en temporades anteriors. Aquest procés es pot veure afavorit per les parades en altres àrees de cria durant la migració. Fins i tot si aquests intercanvis es produeixen només de manera ocasional, són suficients per mantenir el flux genètic entre poblacions. De fet, només calen uns pocs individus dispersants per generació per evitar que les poblacions es diferenciïn genèticament. Com a resultat, probablement el mar Mediterrani no ha actuat com una barrera prou intensa —ni durant un període prou llarg— per afavorir l’evolució de subespècies diferenciades.
Implicacions per a la conservació de la tórtora europea
La tórtora europea és una espècie amenaçada a escala mundial. Entre 1980 i 2023, les seves poblacions van disminuir un 83 %, principalment a causa de la pèrdua d’hàbitat i de la pressió cinegètica insostenible. Els plans de gestió adaptativa de les captures promoguts per la Comissió Europea s’organitzen al voltant de les rutes migratòries, tractant tota la població d’una mateixa ruta com una única unitat de gestió. Tot i que aquests plans només s’apliquen dins dels estats membres de la Unió Europea, des de fa temps es reconeix que la pressió cinegètica al Marroc —on la Comissió Europea no té competències reguladores— també pot afectar les poblacions reproductores europees. Els resultats d’aquest estudi reforcen aquesta visió. L’ampli flux genètic detectat entre les tórtores que es reprodueixen a Espanya i al Marroc, juntament amb l’absència de diferències morfològiques o genètiques que sostinguin l’existència de dues subespècies diferenciades, indica que aquests ocells formen part d’una única població biològicament connectada.
A més, si les tórtores del Marroc formen part de la mateixa unitat genètica que les que es reprodueixen a Espanya, la important població reproductora marroquina podria actuar com una reserva demogràfica per a la conservació de l’espècie, ajudant a reforçar en el futur altres poblacions connectades mitjançant el flux genètic.
Els autors demanen una reavaluació de l’estatus subespecífic de la tórtora europea mitjançant dades genòmiques més completes. També subratllen la necessitat urgent d’ampliar les estratègies de conservació més enllà de les fronteres europees, coordinant els esforços de conservació amb els països del nord d’Àfrica.
Des de la perspectiva de la biologia de la conservació, la tórtora europea posa de manifest la importància de mantenir una taxonomia actualitzada. Els autors argumenten que la incorporació d’evidències moleculars pot ajudar a evitar que les estratègies de conservació tractin com a unitats independents poblacions que, biològicament, formen part d’un mateix sistema interconnectat. Integrar la informació genètica en la planificació de la conservació pot, per tant, ajudar a definir unitats de conservació que reflecteixin amb més precisió l’estructura biològica real de les poblacions.
Més informació:
Domínguez, J. C., Bota, G., García, J. T., Arroyo, B., Hanane, S., Escandell, R., Sardà-Palomera, F., Ichen, A., Moreno-Zarate, L. 2026. No subspecies, no borders: morphometric and mitochondrial DNA evidence in western Mediterranean European Turtle-doves. Bird Conservation International 36, e25, 1-12.
Last modified: 14 juliol 2026
