Un estudi liderat pel CTFC amb la participació de més de 60 experts conclou que la manca d’un consens operatiu sobre què significa restaurar un bosc pot complicar l’aplicació del futur Pla Nacional de Restauració i del nou Reglament europeu de restauració de la natura
Què vol dir exactament “restaurar” un bosc? Tot i l’impuls que la restauració ecològica està rebent a Europa i arreu del món, una nova recerca posa de manifest que aquesta pregunta continua oberta fins i tot entre els especialistes responsables de dissenyar i aplicar actuacions de restauració forestal.
L’estudi, publicat recentment i basat en una consulta participativa a 62 experts espanyols del món acadèmic, l’administració pública i les organitzacions ambientals, revela que existeix un ampli consens sobre les definicions teòriques de restauració forestal. Tanmateix, aquest acord es dilueix quan els experts han de valorar situacions pràctiques concretes i determinar si determinades actuacions poden considerar-se realment restauració.
La recerca arriba en un moment especialment rellevant. El Reglament (UE) 2024/1991 de restauració de la natura obliga els estats membres a elaborar Plans Nacionals de Restauració. Espanya ha de presentar el primer esborrany el proper 1 de setembre.
Del consens teòric al desacord pràctic
L’estudi, desenvolupat en el marc del projecte REFORADAPT i finançat per la Fundación Biodiversidad del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, va utilitzar el mètode Delphi, una metodologia de recerca basada en la consulta estructurada d’experts. El procés va incloure dues rondes de participació: un qüestionari en línia i tres tallers presencials celebrats a Catalunya, Madrid i Andalusia.
Els participants van valorar diverses definicions científiques de restauració i d’adaptació forestal i van analitzar 16 casos pràctics relacionats amb la gestió forestal.
Els resultats mostren acord sobre els principis generals de la restauració i adaptació forestal, però una gran diversitat d’opinions quan aquests principis s’apliquen a casos reals. Les discrepàncies van ser especialment evidents en qüestions com la restauració passiva (per exemple, deixar que el bosc es regeneri sol en terres agrícoles abandonades) o en les actuacions de rewilding o renaturalització.
“La restauració forestal s’ha convertit en una prioritat global i en un concepte àmpliament utilitzat en polítiques ambientals d’arreu del món, però el nostre estudi mostra que la restauració no significa necessàriament el mateix per a tothom ni es tradueix de la mateixa manera sobre el terreny. Aquestes diferències tenen implicacions molt rellevants, per exemple a l’hora d’avaluar si els països estan complint els seus compromisos de restauració”, explica Maitane Erdozain, investigadora del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, coordinadora del projecte REFORADAPT i autora principal de l’estudi.
Quatre criteris compartits
Malgrat aquestes divergències, els experts van identificar quatre aspectes essencials per definir la restauració forestal: l’obtenció de resultats ecològics a llarg termini, la recuperació dels processos ecològics, la provisió de serveis ecosistèmics i l’increment de la resiliència davant del canvi climàtic. A partir d’aquests elements, es proposa cercar consens de manera participativa, amb l’objectiu de facilitar l’aplicació coherent de les polítiques de restauració.
Un debat amb conseqüències reals
Segons els autors, la manca d’una interpretació compartida no és només una qüestió acadèmica. Pot influir directament en la manera com es dissenyen, s’avaluen i es financen les actuacions de restauració forestal.
“La solució no és simplement pactar o acordar la definició amb normes molt rígides: la restauració és un concepte que evoluciona a mesura que sorgeixen nous reptes (canvi climàtic, despoblament rural…), i unes definicions massa estrictes podrien no encaixar amb realitats locals molt diferents entre sí”, assenyala Sergio de Miguel, catedràtic de Ciència Forestal de la Universitat de Lleida. De fet, l’estudi recorda que les polítiques europees de restauració, pensades de manera genèrica, sovint no recullen prou bé especificitats pròpies del Mediterrani com els incendis forestals, les sequeres recurrents o l’abandonament rural.
Per això, els autors plantegen que cal trobar un equilibri: una norma prou clara perquè “restauració” no inclogui qualsevol actuació, fins i tot les que no aporten beneficis ecològics, però prou flexibles per adaptar-se al territori i no imposar, sense voler, la visió d’uns col·lectius (per exemple, per edat, gènere o sector professional) per sobre d’altres. Per aquest motiu, els autors defensen que els processos de planificació han d’incorporar equips multidisciplinaris i diversos, així com mecanismes de participació que permetin construir consensos amplis.
Mirant cap al futur
La recerca planteja la necessitat d’aprofundir en conceptes encara ambigus, com ara la biodiversitat, la degradació dels ecosistemes o els serveis ecosistèmics, i d’ampliar el debat a col·lectius actualment poc representats, com els propietaris forestals o el sector agrari.
Els autors consideren que el desenvolupament del futur Pla Nacional de Restauració espanyol representa una oportunitat única per aplicar processos participatius que permetin combinar criteris comuns amb la flexibilitat necessària per adaptar-se a les característiques de cada territori.
Més informació a l’article
Last modified: 24 juliol 2026
