Estem tancant el projecte SIMRA durant l’Estat d’alarma. Podem dir alguna cosa més ara, sobre la innovació social?
Autora: Carmen Rodriguez
Aquesta entrada estava pensada en un principi per a servir com a conclusió del projecte SIMRA, i explicar breument el què vam viure durant la Conferència Final que va tenir lloc el passat mes de febrer a Brussel·les. En la mesura del possible, tractaré d’ajustar-me a aquest objectiu. No obstant això, és inevitable que la situació en què ara ens trobem afecti el contingut d’aquest post.
Ara mateix sóc a Espanya, on es va decretar l’estat d’alarma el passat 14 de març a causa el coronavirus. Es va decretar confinament per a tot el país (com en molts altres llocs), i es va obligar a la gent a quedar-se a casa excepte comptades excepcions, pel fet que la gran quantitat de contagis estan posant al nostre sistema sanitari contra les cordes. Com la majoria de gent, jo no he sortit de casa en dues setmanes a banda de per llençar les escombraries i anar a comprar, i no he tingut gairebé contacte físic amb ningú des de llavors.
En aquestes circumstàncies, el que es va dir durant la Conferència Final de SIMRA sembla irrellevant, en comparació amb el que està passant ara mateix al món. No obstant això, hi ha diversos elements de l’àmbit de la innovació social que estan directament connectats a la crisi sanitària que estem vivint ara mateix a nivell mundial, que sí que poden ser interessants de destacar.
La Conferència Final (no només la de SIMRA, també en molts altres projectes) és important per diferents raons: és el moment en què el consorci al complet s’ajunta, sovint per última vegada, per mirar amb retrospectiva i reflexionar sobre el camí recorregut. Què hem fet? Com ho hem fet? Què hem après? La resposta a aquestes preguntes en el marc del projecte SIMRA es pot trobar en aquestes presentacions, realitzades el 19 de febrer a la Fundació Universitària a Brussel·les. Aquesta conferència tenia un objectiu principal, que va ser també la raó per la qual es va decidir organitzar-la a Brussel·les, i no en un espai més rural. El títol de la conferència ho explica de manera força concisa “De la implementació d’iniciatives locals, a la integració en polítiques públiques”. Tot i que la innovació social és important per a les àrees rurals, difícilment marcarà la diferència per si mateixa si no li donem suport a través de les polítiques públiques apropiades. (Més informació sobre les recomanacions de SIMRA als decisors polítics, aquí).
Conferència final SIMRA a Brussel·les, 19 i 20 de febrer
Hi ha altres aspectes molt més subtils en què només m’he fixat ara, en asseure’m a escriure aquest post, reflexionant sobre la conferència. No fa massa, tota aquesta gent que ens vam reunir al febrer, érem desconeguts. Però ara ja ens coneixem, i sabem identificar prou bé les fortaleses, debilitats, interessos … de cada un. Fins i tot, i depenent de com vam escollir el nostre lloc en els dinars i sopars del projecte, també coneixem la cervesa preferida d’alguns dels nostres companys. Això, en l’àmbit de la innovació social, s’anomena “reconfiguració de xarxes socials”. Persones que no es coneixen, amb diferents habilitats i aptituds, associant-se per aconseguir un objectiu determinat. Pel camí, es creen noves xarxes socials, o s’enforteixen les que ja existien. No m’interpreteu malament: no estic dient que el fet de formar un consorci per treballar en un projecte constitueixi una innovació social (més informació sobre què és innovació social, aquí), simplement afirmo que hi ha algunes similituds interessants de les que podem aprendre.
Fixant-nos bé, hi ha certes característiques fonamentals en l’estudi de la innovació social, que es van poder veure també durant la Conferència Final de SIMRA. Dues de les més importants són els processos de co-construcció (cap ponent va acabar la seva presentació sense agrair la col·laboració i el treball de diversos companys), i els processos d’aprenentatge (No és la recerca multidisciplinar sempre un procés d’aprenentatge? Veure’ns obligats a sortir de la nostra zona de confort, i treballar en un nou àmbit i / o amb noves persones?)
Ara que el projecte està acabant, ens trobem en una situació extraordinària. Atrapats a casa nostra, treballant en remot i amb un estrany sentiment d’aïllament que no sabem quant durarà. I la pregunta inevitable: Què podem aprendre de la innovació social, en un moment així? La veritat és que no tinc una resposta directa, o clara. No obstant això, sí que és cert que els processos d’innovació social es veuen ara per tot arreu. El sentiment col·lectiu o de comunitat, per exemple. La gent s’esforça per cuidar i enfortir les seves xarxes socials, incloent l’ús de la tecnologia, per combatre els sentiments d’aïllament. Els artistes ofereixen concerts des de casa. Els museus ofereixen visites en línia, i els estudiants universitaris s’oferien (abans de decretar el confinament oficial), a tenir cura dels nens quan els pares encara havien d’acudir al seu lloc de treball. En el meu cas, per exemple, no coneixia els meus veïns. Ara, però, els pregunto si puc anar a fer la compra per ells, perquè la gent gran haurien d’evitar anar a supermercat.
Potser la innovació social sempre va ser aquí, latent, d’alguna manera. La pregunta és si ens recordarem de tot això quan passi aquesta crisi, i oferirem el suport legal i econòmic que requereix per créixer i augmentar l’impacte positiu que pot arribar a tenir a les nostres comunitats.
Last modified: 6 abril 2020
